Romanen sempre florits. Agafen el relleu de forma intermitent. Quan les flors vermelles es marceixen, les blanques esclaten. Després es presenten unes de color ataronjat, com de sol tombant. Les blanques són la meva debilitat, potser per la seva aparença fràgil. Excel·lència i fortalesa van de la mà i em complau.

Cada any, sense concessions, a les darreries de l’hivern, la meva mirada traspassa la filera de torretes. I és quan, de sobte, em sembla una florescència domesticada, previsible.

És aleshores que, als marges de la carretera, mentre passejo el meu gos o en trajectes imprevisibles de diumenge, busco la primera rosella, la que sempre espero amb delit, sovint esverada per l’urgència.

L’hivern agonitza en brostar la primera rosella. Llavors somric, alleugerida. Rebo de nou el miracle, una altra primavera on renàixer, una oportunitat per als sentits.

Enguany no acaba de fer-se realitat… Les meves plantes saben que les estimo, però sento l’absència d’aquella llum que fa vibrar el meu cos. En arribar la primavera, em podré atansar als geranis com el nen que torna a la seva joguina preferida, aquella que l’ha acompanyat des del bressol, un cop té la certesa que els reis no han passat de llarg.

Mentrestant, espero.

Coia Valls

Hereva del seu color, efímera en el temps, immutable al darrer sol de la tarda, la delicada flor de l’ametller s’hi gronxa amb elegància. Una aroma exquisida amara la vall.

El paisatge que travesso mentre faig camí cap a Arnes ratlla la delícia.

Els vells murs de pedra seca, veritable arqueologia del temps, tanquen o esglaonen bancals. Les pedres dels marges delimiten llenques de verds, als ocres nien ceps mutilats, com urpes en un intent absurd d’atrapar el no res. Recargolades a l’entorn, les oliveres disposen un to bíblic.

Els Ports separen les planúries del Baix Ebre i el Montsià del Matarranya i la Terra Alta. La silueta abrupta d’aquestes comarques interiors s’endevina trencada per falles i encavalcaments, rica en cingleres. En la llunyania, un difuminat gris blavós les uniformitza.

M’aturo en reconèixer aquest color equívoc. De gos quan fuig, en diria la iaia, com el matís que prenia el seu iris mentre anava envellint, una tonalitat molt semblant a la dels nadons. Sento que és un final de cicle, que el món inaugura seqüències.

Encara tinc al davant la flor de l’ametller. Em deixo acaronar per la llum tèbia de la tarda, com si ella ens ajudés a fondre’ns en una única idea. Extraure’n la bellesa del blanc, a la recerca de l’única pàtria.

Coia Valls

__________________________

Fotografia: “Blancs” c) Coia Valls

M’agrada fer i desfer aquest petit trajecte que em connecta amb l’entorn i amb mi mateixa. Massa sovint anem d’esma, les presses s’emporten qualsevol possibilitat de sentir res, que no sigui el nostre propi neguit o les cabòries que passegem a ulls clucs.

Després de caminar uns minuts, d’esquena a la mar, un revolt a la dreta em deixa a tocar de les vies del tren, només un lleuger entramat metàl·lic m’hi separa. En paral·lel als rails, recorro els darrers metres. De vegades, un comboi em surt a l’encontre i trenca el silenci. Llavors aixeco els ulls en direcció a un arbre sec que jau entre pedres oblidades. Les tórtores avui no han aixecat el vol, potser ja no les tornaré a veure fins el bon temps.

Avui plou i un fred gèlid em té arrupida sota el paraigües. Conscientment, decideixo no córrer. Sortejo els bassals, em permeto ronsejar encara uns minuts. La mar brama molt a prop i un repicar de gotes cauen sobre la tela que m’aixopluga, posen música a la tarda. Les escolto i somric. Quantes vegades no m’han passat per alt!

De cua d’ull miro per darrera vegada la costa. En sortir de l’escola tot serà diferent i les llums dels vaixells espurnejaran sobre la línea de l’horitzó. M’atansaré a l’aigua, respiraré l’aire salobre i potser m’hi aturaré una estona. Poc després una fotografia segellarà el moment, donarà testimoni de l’encontre.

Coia Valls

Desembre, 2009

Fotografia: © Coia Valls.

Fa dies que mirem el cel a través de les finestres. La llum de la Mediterrània sembla haver-se esvaït, camuflada entre grisos de plom. Caminem encongits i cap cots. Sovint, a l’exterior, un empostissat de paraigües circumscriu un espai poc amable.
No estem avesats als hiverns freds, a aquesta inoportuna llargària. Als que vivim arran de mar ens queda, però, un desig col·lectiu. Es pot trobar una estampa més suggeridora que el bes de la neu sobre la platja? La seva presència evoca, com poques, la quietud del silenci.
Sí, un cementiri sembla més desolat cobert de neu, el paisatge perd matisos essencials i els colors es dobleguen a la seva força uniformadora. Potser és aquest efecte sedant el que ens atrapa. O potser que, com per l’art d’un encanteri, tot esdevé immaculat, verge. Desapareixen camins i dreceres, les petjades deixen de ser anònimes i invisibles, la sensació d’anar deixant enrere el nostre rastre, de trepitjar el món per primera vegada, ens reconforta.
En sortir de l’escola, he mirat el cel de bell nou. La platja, molt a prop, roman clapotejada de gavines immòbils, com les tecles d’un piano mut, com volves de neu estranyament perdurables.
Avui tampoc no ha nevat. Contemplo un cel rúfol mentre la mar em mostra el seu esperit rondinaire. Les gavines han aixecat el vol en apropar-m’hi. Tanco els ulls a la recerca del blanc, d’un somni que potser esdevindrà demà… Els xiscles que les aus escampen, el so de la sirena d’un vaixell al lluny, són només oasis on desar la il·lusió del que es voldria perdurable.

Coia Valls